Y Santiago empezó a mear... (Logronyo - Nájera)

Doncs si companys, per primer cop plou seriosament al meu Camí.

Logronyo: Quina sortida de ciutat més impressionat. Quines zones verdes i quin llac de comiat que te aquesta ciutat. Pel matí cap allà a les 8 et creues amb els primers que surten a corre i amb alguna bicicleta... Buen Camino!! et dedican ells.

Quin silenci, quina frescor, una brisa mentre contemplo els "patitos" i els "peixitos", em despentina i em retorna al dur pensament de fixar el ritme del meu pas.

Trobo pel camí ple de coses curioses entre elles que la valla que ens separa de la autopista és plena de creus que els pelegrins fan amb branques del terra i entrelligen amb les formes romboides que fa el filferro del filat. En hi han milers...

Camino enmig de les parres, encara algunes tenen raïm penjant i la tentació només de provar-ne uns quans fa que la meva mà es trobi de cop rentant a un petit rec uns quants fruits. Quina cosa més bona gent!!

Cap a les 10:30 arribo a Navarrete, terra d'"Alfareria", sortint em despedeix un toro d'Osborne i penso que seria bo aquesta nit explicar-li al guiris de que va això del ruc català. A veure si riem tots trempats, ... vull dir: tots plegats!

A mitat d'etapa em trobo amb la pitjor de les coses: les obres de la N-120 fan que camions de trasllat de terres comparteixin el Camí amb nosaltres, tinc que tapar-me la boca i el nas... quina polseguera Senyor!! No miro ni a la cara als treballadors de la obra.

No sé per què però em desagrada el que veuen els meus ulls, no entenc com no han preparat un pas alternatiu...

I de cop desapareix el sol... cuen les primeres gotetes que en la pell tocada pel vent senbles agulletes... i quan trec el paraigues i la capelina: PLOU.

"Pos ná, palante"

Para un xic de ploure a peus del petit Alto de San Antón i veig milers de muntanyetes de pedres fent de decoració el peu del camí, ja n'havia vist però tantes juntes no.

Aixeco la mirada i veig l¡Arc de Sant Martí complet sobre les poblacions de la rodalia de Nájera, és un quart de dues i tinc gana.

Els darrers quilòmetres els faig amb un senyor frances que ve des de Niza. Tela marinera, té més de 60 anys, no m¡atreveixo a preguntar-li quans i m¡ha agrait la companyia fins arribar a l'alberg.

Torna a ploure, arribo m'instalo em dutxo i marxo ràpidament a comprar sopa de sobres que per aquesta nit sembla la millor opció.

Per cert!! Ahir ni sopar de pasta italiana ni ná de ná, tapeo bestial al Carrer del Laurel de Logronyo. Pernil salat amb pedrotets verds!! Ospadré quina delicia!! Ja us explicaré quan us vegi.

Sort que ahir vaig rentar i es va secar tota la roba que si no avui surtiries pinetalls i rovellos dels mitjons.

Encara queden bolets per aquí?