The End

Arribo a Fisterra, amb l'amic "brasilenyu"... estic, estem tristos.

Per la tarda varem cremar al far cosetes que ens varen acompanyar pel camí... pels camins...

Tenim sort i l'únic dia que es pon el sol és davant nostre i no em sento recompensat.

Estic trist, he vist gent que deixa la seva feina per arreglar sa casa o es carrer del barri d'infant, potser el foteran fora de les poques industries que acullen a quatre gats...

He escoltat a dones davant d'un pati que tenia la recompensa de blat de moro i verd per ses gallines que ha anat a parar a la porta de la mar, i s'ha caigut la meva cara davant homes i dones forts fisicament que per més hores que treien fang negre de ses cases, no teneien ganes ni de menjar... Tot, tot i tot (aquelles miseries que fan viure) han navegat damunt d'una riada que els mateixos veins han provocat, amb incendis.

Se el que dic. M'ho han explicat i com diuen "me salió el tiro por la culata"... quelcom així, amb altres paraules galegues, a cada troç de barra de qualsevol bar, avui, amb veu baixa de culpabilitat, trenca la humitat, les marees i les ganes de continuar treballant una terra que totes les generacions han deixat algun cop.

Sento molt escriure aquest sentimentalisme, però, tal i com llegiu ha estat.